La Pastoreta

Los trovadors moderns

LA PASTORETA.

Devallant per la alta serray fent mil saltirons vanunas cabretas hermosascom un vol de coloms blanchs.Detrás de ellas va una nina,una nina de pochs anysque es la flor de las pastoras,y la enveja dels sagals.Sota un sombreret de pallallisca son cabell rissat,son cabell ab qui 'l vent juga,besantlo ab continuo afany.Sos negres ulls carinyosos

son dos sols de tan brillants,y sos llabis, no son llabis,son dos cintas de coral.Sa cintura es tan primeta,que se li empunya ab dos mans,y sa planta tan lleugera,que en lloch hi deixa senyal.L' aigua li diu que es hermosacuant se enmiralla en lo estany,y li dihuen que es divina,vensuts de amor, los sagals.Mès ¿qué importa á la pastoraque assó li diga lo estanysi en mitj de sa sensillesano sab lo que es vanitat?¿Qué li importan las finesasdels pastors y dels sagals,si no compren la innocentson llenguatge enamorat?Sos amors son las cabretasque ella guia ab tant afany,las cabretas saltadorasque ara corren serra avall.

Arribaban á la planala nineta y son ramat,cuan la claror de la tardeacababa de espirar.Era aquella hora tranquila

en que 'l vent dorm reposat,la font dolsament suspiraal rumor de sos cristalls,las flors ja tancan porugassos botons embalsamats,y los aucellets descansanen brancas ó llits de gram.Era l' hora en que á la terrasol la obscuritat baixar,cuant de repent lo galopse ou de un caball desbocat:las cabras, estemordidas,se remolinan al pas,y en va la pobre pastoralas empeny cap á un costat,que, espantat de las cabretas,se posa dret lo caball,y lo caballer que 'l muntavacil·la un moment, y cáu.Esglayada la nineta,tota tremola de espant;mès corre á donar auxîlial caballer del caball,que está desmayat en terra,banyat en sa propia sanch.La nina cobra mès forsas,vehent lo perill tan gran;en busca vá de aigua pura,y lo retorna ab afany;luego 's despulla la espatlla,y fa venas de son xal,

y la sanch de sas feridas,poch á poch li vá estroncant.Al fi 'l caballer respira,y llansant del pit un ¡ay!clava sos ulls melancólichsen la nina del ramat.— ¿Quí sóu, li diu, verge pura?¿Quí sóu, que axí me amparau?¿Sóu lo mèu ángel custodi? —— ¡Ca! mon senyor, no só tal.Só la pobre pastoretaque estas cabras va guiant. —— ¡Ay, pastora, la pastora,ben haja ton cor humá! —— ¡Ánimo! bon caballer,apoyáuvos en mon bras:prop de aquí está ma cabanya,hont hi ha hospitalitatper los pobres sense alberchy 'ls desvalguts passetjants.Veníu, veníu, bon senyor;ma mare vos cuidará. —Assó li diu la pastora,y 'l ginet ensangrentat,defallit y sense forsas,li pren agrahit lo bras.Las cabretas los segueixen,lo caball las vá detrás,y 'l eco de las montanyasrepeteix á cada pas,

« ¡Ay, pastora, la pastora,ben haja ton cor humá! »

No molt lluny de una rieraen mitj de un ombrívol boschse alsa una caseta blancatota cercada de flors.Es la cabanya tranquilahont se gronxa lo bressol -de la hermosa pastoretaque es la enveja del contorn.Allí ha crescut ignoradaal aroma del timó,pura y tendra com las rosasque obren sòn calis al sol.Allí visqué ajogassadacom un daurat papalló,y llibre com las xixellasque alsan als núvols son vol.Mès ¿qué té la pastoreta,que ja no cuida las flors,ni amanyaga las cabretasque eran tots los seus amors?¿Qué té, que un vel de tristesaara ennuvola sòn front,y no 's sonriuen sos llabis,sos llabis sense color?Tres dias ha que suspirasense saber lo que vol;tres dias ha que no menja,y tres nits ha que no dorm.

¡Ay! aquell caballer noble,tan noble com carinyós,ha robat sols ab tres diasla dolsa pau de son cor.Cuant éll dins de la cabanya,postrat al llit del dolor,rebía ple de ternuralos sèus purissims consols,Prengué sa ma alabastrina,y, apretantla sobre l' cor,li féu sentir una flamaque ara l's abrasa á tots dos.Li ha parlat de una venturaque avassalla tols los cors,li ha parlat de un Dèu que es cego,y tira fletxas per tot,dins lo alcássar del monarca,dins la casa del pastor,y ara ja comprén la ninalo llenguatge del amor.

Un dia en la casa blanca,la caseta de las flors,tot era profundas queixas,tot era suspirs y plors,que, curadas las feridas,pero mal curat del cor,lo galan de la caigudasen' tornaba ja á la cort.La nina, la pobre ninaestaba sense consol;

en va l' caballer la abrassa,y li promet sòn retorn;en va li jura mil voltasrecompensar sòn amor;en va li diu que l's sèus cotxes,sòn palau y sos tresorsserán de ella, de ella sola,y éll será lo sèu espòs.Alguna pena secretaté la nineta en sòn cor......¿Quí sab si plora perdudala millor flor de sas flors?¿Á la que salvá sa vidade las garras de la mort,á la que 'l vetllá amorosaen sas horas de dolor,será fidel mentres visca,ó la olvidará traidor?¡Quíu sab! — Cuant lluny de la ninadeixaba l' ombrívol bosch,encara trist exclamabaab sòn accent carinyós,« ¡Ay , pastora, la pastora,ben haja ton tendre cor !

Dos anys passaren, dos anys,y no torná 'l caballer;sos juraments amorosos¡Ay! sel's emportá lo vent......· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Detrás de la casa blanca

y sota un negre xiprerhi ha una fossa solitaria,una fossa y una creu;fossa que guarda 'ls amors,los amors de un ángel bell.La mare de la pastoraesta abrassada ab la creu,y totas las altras ninasli llansan flors als sèus peus.¡Ay, mare, la pobre mare,pobre mare, no ploréu,que ha mort mártir vostra filla,ha mort mártir, y es al cel!

Felip Jacinto Sala.

Comments

Loading comments…