Lo Duch y la Villana

LO DUC Y LA VILLANA

I.

LA DESPEDIDA.

No molt lluny d' una montanyaalfombrada de mil flors,

ni ha un castell y una arboledamorada d' un duc famós,d' un duc que sols lo rodejala edat de las il·lusions,un duc jove dels més noblesde los més braus y més forts,que cuant está en la batallaes lo primer infantóque polsa 'l arpa ab dolsuracom lo més ardit cantor.Alli en mitj de la arboledahont may hi penetra 'l sol,y ahont las brancas s' espessancarregadas de mil flors,alfombrat de verda molsahi ha un desconegut lloc.Una font alli sas aiguasensenya y murmura amor;y alli cants dolsos entonal' aucell qu' es rey dels cantors;tot alli al amor convidal' aigua, 'l bosc, lo rossinyol;n' es aquell lloc de ventura,n' es aquell lloc d' il·lusions.Lo duc alli ditxa hi trobaen brasos de sòn amor,y una nina á sas paraulasab frenesí li respond,qu' encara qu' ella es villanay que 'n es filla del bosc,estima ab carinyo sant.

pus abriga un noble cor.Avuy llagrimas s' escapandels ulls del duc, jove hermós;la nina no pot plorar,mès es tanta sa afliccióque sos ulls axuts estande massa plorar sòn cor.«Adeu, Margarida, adeu,adeu que 'm crida l' honor!»— Y podrá mes ell, digauque ma pura y fiel passió?¿Val mes l' honor com dieuvos lo noble, brau y fort,que 'l amor que jo 'us professoque mas llagrimas y plors?«Adeu, Margarida, adeu,no m' ferescas mon trist cor.Adeu, adeu, Margarida,molt prest sí, tornaré jo.»Y la nina un bes li dona,y 'l jove un abrás d' amory una rica creu que portapenjada sempre del coll.«Adeu, Margarida, adeu,adeu, que 'm crida l' honor!»

II.

LO CASAMENT.

Una iglesia está adornada,

també está adornat l' altar,y las naus se van omplintde nobles y convidats.Tot n' es alli en aquell diafesteixs, ditxas y cantars,que 's casa lo noble ducdel' mateix castell feudalahont la ditxa aquell diase déu per sempre albergar.Ja en l' altar espera als nuvis,los espera allí 'l prelat.Tots alli esperan ab ansiavéurer lo felis instanten que en brassos del amorposi Dèu als dos amants.Ja l' orga sas melodiaspel temple deixa escampary 'ls perfums l' ánima embargansas il·lusions despertant.Per fi la gent se remouy recula, y obra pas,y apareix la comitivay 's dirigeix al altar;la nina n' es molt hermosa,lo duc es molt arrogant,la nina n' es una fillad' un noble molt principal,n' es nina de moltas prendasde molts titols respectats;també lo duc tè blassons,son pare 'ls hi va donar,

conquistats en las batallasab s' espasa á preu de sanc.La nina n' es molt hermosa,lo duc es molt arrogant...¡Que Dèu felissos los fasseque 'ls fasse sens fi gosar!

III

En un racó de l' iglesiadetrás d' un negre pilar,una dona ab manto negreporta 'l rostro molt tapat.Ningú d' ella se n' adonaningú d' ella ne fa casqu' es aquell dia de goix,dia sols per disfrutar.De genolls los dos senyorsals peus estan del prelat,y ja 'l si de los seus llabisestá 'l duc prompte á donar,cuant estremeix tot lo temple,sortinne de tots costats,un gran crit inesplicabled' asombro, de por, de espant.Lo duc cau sense sentitsen las gradas del altarque alli, y entre mitj dels dos,una veu ha ressonat.— «Infiel, tu robas la calmade la qu' está al teu devant

donantli 'l si que no pótsno póts donarli ja may,pus ans á mi me 'l donares,á mi me 'l donares ans.»Lo pare de la donzellaque s' debia anomenaresposa del duc, ab rabiasos cabells se va arrancant,y emportansen a sa filla,jura venjarse en lo capdel infiel, que la vergonyasobre sa filla ha portat.

IV.

LAS DOS MONJAS.

— Jermana, confia en Dèuque may t' abandonará.»Aixis diu á una altre monjaque está morint per instans,una esposa del Senyorab la fé del just, del sant.— Ay! jermana cuan de bévostras paraulas me fan.A vos, á vos tot ho dechma calma y tranquilitat.»— Calláu jermana, calláu.»— Oh may ho podré olvidar,ara ja 'm sento morir,y sols puc atestiguar

lo molt que per vos jo sentoentregantvos de ma máun record, que si be pobreper compensar vostre afany,molt ric ne será per vosper l' instant en que se fá.Teniu jermana eixa creuun home me la va dar,jo l' estimaba ab lo amormés pur, més fidel , més sant....Ara ja es mort..., sols demanoque vingueu á visitarla fossa meva , cuant mortaá Dèu l' esprit haji dat.»— Jermana, no diheu això,eix instant no es arribat.»— Ja arriba , ja 'l cor me mancay 'l respir ja 'm va faltant:sols ara us demano joque me volgau perdonar...»—De qué?»—Jo só la villanaque vostra vida ha amargat,só la que un dia vinguíy á las gradas del altarvaitj... »—Oh! Deu!—Me perdonáu?—Jermana, ja está olvidatlo mal qu' un dia me féreu,que cuant aqui vaitj entrar.

los recorts del mont mol llunymon cor afligit llansá.»— M' perdonau?»— Vos perdonoDèu fasse al cel altre tant.»— Ara ja moro tranquilaDèu meu teniume pietatque si vaitj faltar un dia,mon cor repentit n' estáperdó... jermana jo'm moroadéu... adéu... ay!... pietat!»

V

Una tomba molt luxosas' eleva al peu d' un castanyy á sos peus una creueta,forjada de troncs de faitj.Tots los jorns alli una monjaplora llágrimas de sanch...Sota la creu, jau la monja,dins la tomba son amant.

Francisco Pelayo Briz.